7

Saló d’una casa. Assassí i Víctima. Penombra. En una butaca seu l’Assassí, amb una ampolla a la mà. Entra la Víctima i encén els llums.
Ah. Qui..., qui és vostè?
Arriba tard.
Què?
L’espero des de fa dues hores.
Es pot... es pot saber com ha entrat aquí? Qui és vostè? Surti immediatament de casa meva.
No.
Trucaré a la policia.
Calli.

(L’Assassí treu una pistola.)

Què... què... què és això?
No ho veu, imbècil? Una pistola.
Vol matar-me?
Sí vull matar-lo? Jo? No ho sé. M’imagino que no especialment. Però he de fer-ho jo, sí. En fi...
No faci bromes.
No faig bromes. No es mogui.
Qui és vostè?
Això no té importància. No sóc ningú. Em paguen per fer una feina.
Qui?
Ho sap perfectament. No faci preguntes.
No dispararà.
És clar que sí.
El sentiran. El trobaran.
No ha vist el silenciador? És perfecte. últim model. Un supersilenciador. Passada la mitjanit. Un carrer tan tranquil. Ningú no sentirà res. Una feina senzilla, no troba? Però segui. Segui.

(Silenci.)

No es posi nerviós. No li farà cap mal. No se n’adonarà. Jo no fallo mai. Un segon, només. Una mort tranquil•la, comparada amb altres. Perdoni’m. Normalment no parlo gaire amb la gent que he de... Més aviat no parlo. No parlo gens. No els dono temps. Gens de temps. Però és que a vostè, l’espero des de fa dues hores. Estava nerviós. Em pensava que m’havia equivocat de casa. Però he vist una foto seva a la seva habitació. Una foto de família preciosa. He rondat per tota la casa. Finalment he apagat els llums i m’he assegut aquí i m’he anat posant nerviós. Porto dues hores nerviós. He dit que segui. I no miri al seu voltant intentant de trobar algun objecte per llençar-me’l a sobre i fugir o agafar-me la pistola. El temps de fer el més mínim gest, ja li hauria foradat el cor. De fet, és el que acabaré fent-li. No sé per què li dic tot això. Jo no sóc cap sàdic. Generalment. Més aviat, mai. Però aquestes dues hores, me les he de cobrar. No m’agrada la seva cara. No em miri així. Per què em mira així?

(Silenci.)

És clar que el mataré.

(Silenci.)

Quina mandra.

(Silenci.)

No ho faci.
Què?
No ho faci.
No el sento.
No ho faci, per Déu!

(Silenci.)

Què ha dit?
No ho faci.
No, no, no ha dit això exactament, em sembla haver sentit alguna cosa més, ha dit “no ho faci, per... per...”, per què?
Per... Déu.
Per quí?

(Silenci. La Víctima plora.)

Déu? Ha dit Déu?
Déu no li deixarà que ho faci.
Ah, no?
No.
Ja ho veurem.
I si ho fa. Ell el castigarà.
Com?
Ho farà.
No em faci riure.

(Pausa.)

Quiet!

(Silenci.)

He begut una miqueta.

(Silenci.)

Ell em castigarà... Ell no em deixarà que ho faci... Brrr... Miri, jo l’he de matar, sap? Em paguen per fer-ho. Vostè ja sap qui. I ja coneix aquests negocis... si no el mato, no cobro, i pitjor encara. Però aquesta nit he begut una miqueta i li proposo un.. pacte.
Jo li pagaré...
Calli. A veure... m’ha dit que no el mati... no el mati per... Déu. Per... Déu, oi? Molt bé, aquest és el... tracte: vostè crida Déu i li diu que vingui i que el salvi. D’acord? Perquè vostè creu en ell, no?
Sí. Vostè també.
Jo? No ho sé. Miri, si se m’apareix en cinc minuts i m’impedeix de matar-lo, creuré en ell. És clar. Au, vinga.
Què?
Cinc minuts.
Què?
Li concedeixo cinc minuts, en tindrà prou?
Per fer què?
No ho ha entès? Per cridar Déu. I dir-li que es manifesti. Que vingui. Que es presenti. Que el salvi. Que em condemni. Que no em deixi que el mati. Així creuré en ell. Cinc minuts. A veure qui guanya. A veure qui. Vostè o jo. Si existeix, vindrà. Haurà guanyat vostè. I jo el mataré. Si no existeix, no vindrà. I hauré guanyat jo. I el mataré. Cinc minuts.
No.
Què, no?
Sisplau... sisplau...
Un, dos, tres. Ja! A partir d’ara.

(Pausa.)

Vinga, cridi.

(Pausa.)

No el crida?

(Pausa.)

Per què no diu res? Perd temps.

(Pausa.)

He dit que el cridi!!
Déeeeeu!! Oh, Déu, Déu meeeeeu!!
Per fi. Quatre minuts.

(Pausa.)

Bé. Encara no. Potser no l’ha sentit. Torni a cridar.
Ahhhh!
Això és cridar Déu o cridar a seques?
Sisplau.
Tres minuts cinquanta segons.
Escolti... Escolti... jo puc... jo podria...
No perdi el temps parlant amb mi. Concentri’s. Concentri totes les seves forces invocant Déu, sisplau. A mi no cal que em dirigeixi la paraula. Vostè no aconseguirà res de mi, només ell aconseguirà de detenir-me... Tres minuts trenta segons.
Pare nostre que sou al cel, sia santificat el vostre nom...
Això està molt millor. Resar, sí senyor, per aquí es comença. És clar que, de petit, jo havia resat més de mil vegades i res, no vaig aconseguir de veure’l ni una sola vegada. Però no el vull destorbar. Continuï, continuï. Tres minuts deu segons.
Vingui a nosaltres... el vostre... el vostre regne... Faci’s... la... així... terra... com en el cel... Oh... Cada dia... perdoneu... les... nostres... oh.

(Silenci.)

Quina pudor. S’ha cagat?

(La Víctima plora.)

Quin fàstic, s’ha cagat! Dos minuts quaranta segons. No ha arribat. Encara. Però li queda temps. Ara que, si es presenta i se’l troba així... tot cagat... què pensarà de vostè?
Noooo!!!
Així crida el seu Déu? Més que una invocació, sembla el crit d’un impotent. Dos minuts trenta segons: l’equador. Però ja callo, ja callo.

(Pausa.)

Escolti... jo... jo tinc... fa... fa... família.
Dos minuts deu segons.
Em sent? Escolti!
A mi no, a mi no, a Déu, a ell, a ell, parli-li a ell.
Ha d’escoltar-me! Tinc família! Jo tinc una família!!
Dos minuts. Només dos minuts.
Pensi que tinc una família, pensi per uns moments en la meva família, en els meus fills, les meves filles, la meva dona, el meu gos, el meu llit, la meva casa, els meus veïns; ells m’estimen, em veuen cada dia, no puc morir, no pot matar-me i tornar-se’n tan tranquil a casa seva i dormir com si res no hagués passat, és impossible, imagini’s quan ho vegin els meus fills, les meves filles, i sàpiguen que he mort a mans d’un assassí, un torturador, una persona indesitjable que fa mal a la gent, que mata un innocent per quatre xavos miserables, imagini’s la cara de la meva filla petita quan tothom l’assenyali pel carrer i senti: mireu, mireu-la, la filla del que van assassinar ahir al barri, de l’honest bon pare amable bon home que van torturar al barri; a ella, a elles, a ells, fills meus, a ells també els matarà; si em mata a mi, mata els meus fills en vida, els destrossarà la vida; pot imaginar que per a mi no hi ha res en el món tret dels meus fills, són molt petits i tenen tota la vida per davant, i sàpiga que estimo també la meva dona, és una dona encantadora, tendra, femenina, que em coneix bé tot i que ignora els petits problemes que tinc amb la gent que el paga per matar-me, que comparteix el llit d’un marit que ella considera sensible, dòcil, amable; miri les cares dels meus fills, les meves filles estimades que m’adoren, que m’adulen, la cara de pena i de ràbia i de dolor quan sàpiguen demà la veritat i hagin d’arrossegar aquest assassinat fins que es morin i hagin d’empassar-se la seva tristesa i hagin de mudar-se de la seva casa, del seu barri, de la seva ciutat, del seu país per oblidar, per oblidar-me, perquè ni res ni ningú no els recordi a mi, miri’ls-hi bé les cares durant el meu funeral, a dins l’església, quan hauran posat el meu taüt davant l’altar i ells s’agafin de les mans i continguin el plor i el fàstic i el vòmit sabent l’atrocitat que algú ha comès amb el seu propi pare, el seu propi marit: la mort, la meva mort per quatre xavos miserables, les pot veure?, pot veure les cares de repulsió i d’odi profund envers l’assassí de la meva estimadíssima família?, que el maleirà encara que no el coneguin, que em ploraran, m’enyoraran i hauran d’emmarcar les meves fotos i treure la pols de tots els objectes que jo he tocat i reconstruir les joguines que any rere any amb tot el meu amor els he anat regalant i recuperar totes les traces possibles de la meva presència i conservar els records més càlids que algun cop els han lligat a mi... perquè mai no deixaran d’estimar-me i trobar-me a faltar. Escolti’m bé, no puc mirar-lo als ulls, no em mati, em queda temps?, escolti’m, potser potser potser potser no sóc jo ben bé qui parlo, vostè no pot matar-me, perquè acaba de sentir aquestes paraules de dolor, no puc mirar-lo als ulls però puc parlar, potser potser no sóc jo qui parlo, un home en aquesta situació no podria parlar de la manera que li parlo, sí, no se n’adona?, no veu que potser és Ell que parla en boca meva?, no s’adona que ara no sóc una persona qualsevol?, que Déu sóc jo o jo sóc Déu i viu en tots nosaltres i ara és en mi i ha arribat a temps per a advertir-lo?, ja m’ha sentit, ja l’ha sentit, és Déu qui parla en boca meva, per què no mira el rellotge?, no falten més de deu segons, encara?
Mentider.
L’Assassí li ha disparat un tret al cap. La Víctima recula, amb la cara sagnant, i trenca el vidre d’una finestra. l’Assassí s’incorpora, alarmat pel soroll de la trencadissa i fuig. La Víctima és presa de violentes convulsions.

Mor.

Fi de la primera part.