5

Menjador-sala d'estar d'un pis antic. Senyora. Tauleta, aparador, altres mobles, un telèfon. Agafa l'aparell i marca un número.
Perdona’m, no sabia a qui trucar. No. No sé si dir-t’ho. Et pensaràs que estic boja, ja ho penses ara, oi? Sí. Que sí. Que sí, estic boja. Et truco a tu perquè aquesta matinada se m’ha aparegut la teva mare. Sí, sí. No pengis, sisplau. Sí. Veus?, ja sabia que no havia de dir-t’ho. Què? Veus com tu també ho dius, que estic boja? Què? No, res de somnis. Que no! M’he aixecat del llit perquè sentia un soroll i l’he vista allà, a la porta de la cuina. Tenia la cara arrugada, verda, plena de butllofes, de berrugues i de pústules. La cara de quan va morir. Però se la veia més jove. És igual, encara me’n recordo. I què. Sí, verda. Molt verda. S’assemblava a tu.
L’interlocutor penja. La Senyora es posa a plorar. Es calma sobtadament. Va cap a un moble, l’obre i treu dos pots de pastilles.
Una de blava i dues de vermelles.
Obre els pots. D’un, en treu tres pastilles blaves i de l’altre cinc de vermelles.
Una de blaveta...
Es posa les tres pastilles blaves a la boca.
I dues de vermelletes...
Es posa les cinc pastilles vermelles a la boca.
I una bona glopadeta d’aigüeta mineral sense gas sense res de res de gas, gens de gas, perquè el gas el tinc prohibit pel metge.
Treu una ampolla de brandi mig plena del moble, l’obre i beu a morro una llarga glopada. S’empassa les pastilles. S’eixuga la boca amb la màniga. Agafa el telèfon i marca un número. Quan la veu li respon, la Senyora es posa sobtadament a plorar.
No m’ho tornis a fer, això, no tornis a penjar-me el telèfon, no hi tornis... no veus que no era cap broma? Sisplau, no pengis! Sí. No. No, cap visió. Era ella, ella en carn i oossos, bé, amb més ossos que carn. Amb un vestit blanc. O gris. Tot esparracat. Primer m’ha fet por... però després... m’ha somrigut. M’ha somrigut a mi. I jo li he dit: “Ets tu, tieta?”. I m’ha dit: “Sí”. Jo pensava que si un fantasma parlava havia de fer-ho amb una veu d’ultratomba, amb una veu de morta, i resulta que no, escolta, ho ha dit així, normal, “sí”, ha dit, i res més, i s’ha quedat allí, palplantada, mirant-me de fit a fit, i jo, em sembla que no he reaccionat i em penso que li he dit: “Què fas aquí, tieta del meu cor?”. Has penjat? Ah, com que no dius res... Sí, sí que m’ha respost, m’ha dit: “Doncs no ho sé, maca", també amb veu normal, una veu com la teva... no, no t’enfadis... també era una veu com la meva, sí, com la meva!, era com la meva veu, i llavors sí que m’he espantat... perquè he tornat a mirar-li la cara i m’ha semblat que s’assemblava a mi també, sí, i aleshores m’he recordat que a mi sempre em deien de petita que m’assemblava més a ella que a la mare, sí, fins i tot tu m’ho deies. Ah. No m’ho deies? Sí. Que sí. I quan ha dit “no ho sé” amb aquella veu que s’assemblava més a la meva que a la seva i a la teva, he volgut recular i sortir de casa i llavors, oh!, llavors quan m’he girat, oh, ajuda’m Déu meu!, he vist el papa a la porta d’entrada. NO PENGIS!, no, sisplau. També amb cara de mort, sense ulls, amb dos forats negres, no tenia ulls!!!, i he cridat “papaaaa!” i ell m’allargava la mà i em volia tocar i jo en lloc de la mà hi veia una serp i... Què? Què. Sí. Sí, és clar. No ho sé. Les dotze? Ah. I què? Què? Però no veus que malament que estic?!! No. Ningú. Tu ets l’única que em quedes. Sí. Des que va marxar el nen. I què que no sigui un nen, jo sempre li dic i li diré “el nen”. No, dos no, tres. Et sembla poc tres mesos? TRES MESOS! No, encara no l’he vist. Què? Tu sí que tu l’has vist? A sopar amb nosaltres? Què? Quan? Ah. Ah. Oh. Ah. Que vindria a veure’m? Avui? Poca-solta! Doncs no. Sí, ja ho sé, digue-ho, digue-ho, t’estima més a tu que a mi. Que sí. Que sí. He dit que sí!! Jo? UNA POBRA VELLA ABANDONAAAAAAAADA, AIXÒ ÉS EL QUE SÓC! Pel meu propi nen. Per tothom, per vosaltres, ell a mi no em va a veure, a mi només vénen a veure’m els fantasmes, i no tinc ningú, i tu a sobre em penges el telèfon, i a mi què que siguin les dotze de la nit i que demà hagis d’anar al diable! Què? Sí, me les he preses. Com que amb què? Amb aigua, cosineta, per què ets tan malpensada i tan bruixa? Ets lletja, més lletja que el cadàver de la teva mare... No, no pengis... Volia dir-te... Saps què he pensat quan he vist el papa i la tieta morts a casa aquest matí? Que quan vivien... s’entenien.
L’interlocutor penja.
Has penjat?
Amb el telèfon encara despenjat, la Senyora agafa l’ampolla de brandi i beu a morro una llarga glopada. Marca un número. Amb l’excitació, marca més de quinze tecles.
El papa i la tieta s’ho muntaven mentre la mama jugava amb mi, síii!!!! Què. Com que qui sóc jo? I tu? Tu qui ets? Per què em dius de vostè? Em prens el pèl o què, burra? Vols fer-te la despistada? Què? Burra, jo? Eh?, imbècil.
Penja. Agafa els pots de pastilles. Se’n pren tres de vermelles i tres de blaves. Glop de brandi. Agafa una agenda petita i hi busca un número de telèfon.
Sé que no m’he equivocat... Però per si les mosques...
Marca el número verificant tecla per tecla, molt a poc a poc.
Abans m’he equivocat... Què? No! Oh. No pots dir-me una cosa així. Materialista? Jo? Què vol dir xantatge? No entenc què vol dir aquesta paraula, no l’entenc! Oh. El nen fa mesos que se'n va anar de casa. Què? La meva pensió? Escolta, que són les dotze de la nit, ara no és hora de... Jo no et trucava per parlar-te d’això. Oh. No m’esperava això de tu. Estic malalta, els necessito per la meva malaltia... Excuses? Oh, no arribo, t’ho juro, cosineta, no m’arriba, abans el nen m’ajudava... Tornar-te’ls?! No puc... Medecines. I per menjar mínimament, i per viure... NO SÓC UNA BORRATXA!! Ets dolenta, ets una bruixa, tu ets rica, el teu marit és milionari, no, no, tu no pots ser de la mateixa sang que jo NO PENGIS què què què, robar-te jo? Doncs deixa’m dir-te una cosa, bruixa, saps per què et trucava de debò? No, no és pel que acabes de dir-me, bruixa. No. Per dir-te el que m’havia dit el cadàver de la teva mare aquest matí: que tu no eres filla d’ella!! Que era jo la seva filla!! Fote't!!! Cosineta, perdona’m, t’ho prego. Sí. No. Res. Sí. Segurament sí, una al•lucinació. No. Tot, sí, tot. Sí. Ho reconec. No he begut, t’ho juro. Sí. L’última vegada, t’ho juro. Per les meves medecines. Cinquanta mil.
L’interlocutor penja. Ella pren dues o tres pastilles més. Agafa l’auricular però no marca cap número. Parla al buit.
Que hi ha el papa? I la mama? Per què dus una serp a la mà? Em fan por les serps. Per què sóc una vella boja, mama? Per què sóc un llangardaix? No hi ha ningú?
Penja l’auricular. Riu. Immediatament sona el telèfon.
Mama? Cosineta? Eh. Com? La policia? A mi? Què? Qui li ha donat el meu número, la mentidera de la meva cosi...? No m’ho crec. Fa tres mesos que no el veig. Digui-li que se’n vagi a... Cartera. Sí, és ell. Sí, el meu fill. Sí. Però què vol didr-me. Accident? Quan? Què. Què. Digui.li que es posi. Que es posi al telèfon. On és? Tant me fa, digui-li que es posi. On? Que es posi, li vull... li vull dir... li vull parlar... li vull dir... li vull... NO ESTIC ALTERADA, senyor policia, NO ESTIC ALTERADA!! Estic vella, boja, bruta, sorda, pobra però NO ALTERADA. Per què volen venir, s’espantaran. On és el meu nen? No l’entenc. No entenc res. Sí, estic asseguda. Què ha dit. Torni a dir-ho. No.

(Pausa.)

M’ho invento, tot això? No estic boja?

(Pausa. S’ha immobilitzat amb l’auricular a la mà. La seva expressió és freda, neutra.)

Sí. Bé. Bé. Família? Sí. Algú. Poca. Molt poca. Gairebé ningú. Quin hospital? Ah, no? No ha calgut? Directamente al...? Ja. A l’acte? Sí. No. No cal. Sí, una cosina. Ara vindrà, m’estima molt, ella pot consolar-me. Gràcies. No es molestin. No. No hi vull anar. Potser demà. No m’agrada el Dipòsit. No . Bé. Bé. Puc fer-li una pregunta, senyor policia superior? Vostè creu en els fantasmes?
La Senyora penja. Agafa l’ampolla i beu un raig de brandi. Els seus gestos són lents i pesats. Té els ulls mig tancats. Agafa els pots de pastilles, les aboca damunt la tauleta. Es pren totes les pastilles una per una, maquinalment. Es queda una estona absorta, amb la mirada perduda. Agafa l’auricular. No marca cap número. Parla al buit.
Diners. Diners no pas per a mi m’és ben igual per mi no cal te’ls tornaré aviat no són per a mi són per al nen que t’estima tant els necessita per una caixa com a mínim una caixa la més barata la més barata però amb una creu a la tapa això sí no per a mi no cal cosineta papa mama tieta estic cansada el llangardaix té son necessito...
Se li tanquen els ulls. Li cau l’auricular a terra. Es du les mans a la panxa. Té nàusees. Li surt una mena d’escuma per la boca. El seu cos és flàccid. Intenta de fer algun moviment. No pot sostenir el cap. Cau. Amb les mans al ventre, es retorça de dolor. Cau a terra. La seva respiració és cada vegada més lenta.
Mor.