MORIR
(Un moment abans de morir)

(Lloc: Diferents espais d’una ciutat.)

(Temps: Ara.)

Primera part:
Morir...

1

(Interior. Butaques. Guionista i Dona)

Ahir vas aixecar-te a mitjanit.
A les dues de la nit.
Per al cas és el mateix, jo dormia, vas encendre el llum, et vaig sentir remugar, et vas aixecar i vas deixar el llum encès.
No refunfuñaba.
Remugaves.
No.
Sí.
No remugava. Només parlava en veu alta.
Per al cas, és el mateix.
Ahir vaig treballar.
Què?
El que sents.
Oh, me n’alegro!!
Oh. Ara te n’alegres.
Oh, i tant que sí! Ahir vas treballar!
Ahir vaig treballar. De dues a set de la matinada.
No et vaig sentir quan vas tornar.
Ho sé. Roncaves.
Explica’m què vas fer.
Roncaves com un home.
Després de tot un any! Saps què vol dir, això?
Tot un any?
Un any o més, no? Que no et sortia res. Sense fer res.
Sense fer res?
Sí, res. Va, explica-m’ho.
Em fa no sé què.
Per què?
És només una idea.
Bé, me’n faig càrrec. Només la idea. Això és l’essència. Si tens tota la idea, la resta, la resta és només... digestió.
Què? Digestió? Què dius? Digestió de què?
Ai, no ho sé, em sembla que és una frase que he sentit en alguna banda, “la resta és digestió”; trobo que és una frase divertida i no és difícil d’interpretar, saps?, jo sempre la dic als meus pacients quan han aconseguit de passar el primer estadi de la síndrome, que és el que realment costa de superar, “la resta és digestió”, els dic, com volent dir que passat allò, les coses van soles, com una digestió. Si ahir et va venir la idea, que és el més difícil, a partir d’avui només l’has de deixar madurar i donar-li paraules, imatges, què sé jo, el que feies sempre, el que fins ara fa un any havies fet sempre; per tant, a partir d’ara mateix s’han acabat les angúnies i les nits en blanc i les visites al psiquiatre i les pastilletes del dimoni i ja pots trucar un productor i li dius que tens un guió enllestit per fer una pel•lícula fabulosa i talla’m ja d’una vegada, que vull que m’expliquis la història.
No tinc cap guió enllestit, ja t’ho he dit.
Mira que ets pesat, de debò.
A més a més, no crec que t’agradi gaire.
De segur que m’encanta.
No és cap comèdia.
Millor. Ja n’hi ha prou, de comèdies de baixa estofa que enganyen la gent. Millor.
A algú pot semblar-li una història reaccionària.
Què dius, ara.
Però en el fons no és una història reaccionària.
Ah. Millor. De fet, no sé el que significa “una història reaccionària”, no crec que n’hi hagi, d’històries “reaccionàries”, hi ha persones reaccionàries, partits reaccionaris, tendències i ideologies reaccionàries, però, històries? ai, no sé.
Vull dir moralista.
Ah, ja. Bé, n’hi ha de molt bones, d’històries moralistes. Jo te’n podria explicar un munt, les visc cada dia, ja ho saps. Ben mirat, no sé com no t’inspiren per fer un bon guió els casos que tractem al Centre, són autèntics, no melodrames barats com els de la televisió o els d’algunes pel•lícules que m’estimo més no mencionar, de fet, només cal llegir el diari, és esfereïdor, avui, sense anar més lluny, han trobat un...
Vols que te l’expliqui, sí o no?
Saps que sí.
Bé.

(Pausa.)

Què?
És la història d’un noi de disset anys que va un... Bé, és un dissabte al vespre. No. A la nit. Bé, imagina-t’ho. Són les tres de la nit d’un dissabte. Un carrer ple de bars i locals nocturns. Un noi surt amb uns amics. Amb un col•legues. Va mig borratxo. Aquella mateixa tarda ha trencat amb la seva noieta. Ha anat a la discoteca a desfogar-se. A lligar. Bàsicament, a lligar. De fet, la seva vida només consisteix a fer de missatger d’una pizzeria per tota la ciutat i a intentar follar-se jovenetes més o menys bufones, més aviat ximpletes, els caps de setmana.
Té una noieta i al mateix temps es lliga jovenetes?
No. Bé. Sí. No ho sé. Em deixes continuar?
Sí, sí, és clar.
Sí. Doncs això. Bé. Imagina-t’ho. La sortida de la discoteca. Els seus amics volen marxar a les seves cases respectives. Ell no. De fet, volia lligar i no ha lligat. Ell vol continuar la festa. Proposa als seus col•legues d’anar a qualsevol altre bar musical. Agafen les motos. Ell diu: “seguiu-me”. I engega la moto i surt embalat. Se salta un semàfor vermell per fer-se l’intrèpid davant els seus companys i pel carrer transversal passa un cotxe a tota marxa. El xoc és inevitable. El noi no duu casc. La mort és inevitable. Però just a l’última dècima de segon abans de la topada, tot s’atura. Tot es congela. Algú, no els àngels, ni el cel ni déu ni cap providència, senzillament algú atura aquell etern segon que ha d’acabar precipitant el jove cap a una mort brutal. Així, tot aturat, una veu sorgida del no-res demana al noi que baixi de la moto i reposi uns instants sobre l’asfalt. Res no es mou. La moto es troba suspesa a l’aire. El conductor del cotxe, petrificat, té la boca oberta, perquè ja s’ha adonat del que succeirà mil•lèsimes de segons després, i ja crida. El noi, des de la vorera, contempla el quadre amb estupor i incredulitat. És com una fotografia. Però, contràriament a la resta de la gent, la resta del carrer, la resta del món, ell té llibertat de moviment. Mira el cel. Comença a sospitar que la veu que li ha ordenat baixar de la moto...
Ordenat?
Que l’ha convidat a baixar de la moto és segurament el déu aquell del qual tant parlen els seus pares. Però la veu li diu: “No. No sóc Déu. Ho lamento. Sóc, si es pot dir així, el teu futur. No cal que miris enlaire. No sóc enlloc. Sóc només aquí, amb tu. Relaxa't i abandona't a un llarg viatge". El noi s’espanta i per uns moments es pensa que allò és la mort. S’aixeca sobtadament i vol fugir. “No!”, li diu la veu, “no t’aixequis, t’equivoques...”.
Frank Capra.
Vols callar?
Ai, si no és una crítica, és més aviat un elogi.
Doncs te’l guardes per al final, quan et demani l’opinió.
Perdona.
Ja m’has tallat.
“No. No t’aixequis. T’equivoques”, deia la veu.
Sí.
I què?
“T’equivoques. Això no és la mort.” I ell pregunta: “Aleshores, què és això?”. I la veu respon que és un judici. El seu propi judici.
Metàfora de la mort.
No. No entens res. He parlat primer d’un viatge.
Tu?
No. La veu. Li havia dit de fer un llarg viatge. Sí. El noi ha d’abandonar-se al viatge del seu hipotètic futur.
No entenc res.
Oh, el viatge que el noi ha de realitzar és, en poc temps, de forma fragmentada i amb salts progressius, una sèrie de visites, per dir-ho així, a moments no especialment rellevants del seu futur, del seu hipotètic futur, suposant que aquella nit l’accident mortal no hagués tingut lloc.
Dickens, Un conte d’hivern.
M’és ben igual... Bé. Com que, de totes maneres, aquest futur no deixa de ser un futur inventat, proposo al noi que...
Qui?
Qui, què?
Qui proposa?
La veu.
Ah.
La veu proposa al noi de dissenyar prèviament al viatge un model estàndard de vida futura. Així, la veu li pregunta: “Si sovrevisquessis, com t'agradaria viure?" El noi respondrà: vull ser multimilionari, tenir totes les dones que vulgui, xalets, mansions, cotxes, de tot. "Això és el que vols?" Això és el que vull. Aleshores comença el viatge. Comença aleshores realment la pel•lícula.
Ja era hora.
Què? No veus que tot això només passarà en sis o set minuts?
Ah, perdona, perdona.
Amb aquest viatge comença, doncs, la pel•lícula. D’acord? El noi comença a viure escenes, l’una rere l’altra: fa l’amor incansablement cada cop amb una dona diferent, cada vegada més guapa, però cada vegada més bleda i insofrible; gaudeix de tots els luxes possibles, gent que li telefona a totes hores i el segueix pertot arreu, gent que el vigila i gent que l’ensabona per res. Però cada escena viscuda el deixa profundament indiferent. La major part del temps, no fa res. I com que no fa res, pensa. I el que pensa és: oh, quin desastre, ho tinc tot i sembla que no tingui res, estic sol i m’avorreixo. Així se succeeixen les escenes (n’hi ha d’haver de divertides)...
Sí.
... fins que arribem a l’última. L’última del viatge, vull dir, no l’última de la pel•lícula. És en un llit. El noi té noranta-tres anys. És un dia com un altre. I el noi, el vell, mor. És una plàcida, dolça i avorrida mort: senzillament s’adorm i no torna a despertar-se. Dels disset als noranta-tres anys: setanta-sis anys de benestar aparent. Setanta-sis anys de trista indiferència. I després d’haver-se vist morir en aquestes circumstàncies, tornem al lloc de l’accident imminent. Aleshores, la veu li planteja la qüestió, la gran qüestió sobre la qual haurà de definir-se. L’accident és mortal. La moto xocarà frontalment contra el morro del cotxe, ell sortirà volant i el seu cap s’estavellarà contra l’asfalt, el crani se li partirà en dos i la mort serà instantània, violenta, tràgica, rebel, terriblement poètica, sí, perquè és poètica i rebel la mort d’un jove avui dia als disset anys, un jove senzill, un jove qualsevol. Però la veu va més enllà. Li fa saber que hi ha una possibilitat d’evitar aquest final, la possibilitat que ben bé a l’últim moment el conductor del cotxe doni un cop de volant inesperat i eviti el xoc. Amb la qual cosa ell sortiria completament il•lès encara que... encara que... això hauria de comportar... forçosament, necessàriament, viure la resta dels seus dies exactament de la mateixa manera que acaba d’imaginar: luxe, luxúria, llarga vida, opulència, superabundància i... buidor. Espantosa buidor. La tria és servida: la mort rebel, poètica, ara, aquí (serà recordat com un heroi pels seus amics), o la mort dolça, avorrida, indiferent, després de setanta-sis anys de dolçor, avorriment i indiferència. I aleshores, el noi, nerviós, desencaixat, crida: “No vull triar!”. Però la veu, implacable, serena, li dóna només un moment, un minut, un instant. Per això la pel•lícula es diria “Un moment abans de morir”. Durant aquest instant el noi sospesaria definitivament el seu passat, el seu futur que ja coneix, ineludible futur, llarga vida, dolça mort, dolça vida que seria com una llarga mort i el seu insòlit present -una lluita, un dilema, ser o no ser, un judici fatal. I llavors el noi tria...
Què?
Escolta.
Què.
Fa una estona que...
Què.
... em fa mal el braç.
Quin braç?
Aquest.
Quina mena de mal?
No ho sé, em fa mal. Escolta... potser... necessitaria...beure... alguna... el braç!
Què et passa.
Em... em costa... respirar...
Vols alguna cosa?
A... aigua, no sé... és... es... escolta...
Què? Què!
Ho veig tot negre... el pit!
Truco a un metge.
No, no te’n vagis!
Vaig a trucar.

(El Guionista mor. Ella el sacseja.)

Respira, respira, sisplau, respira!